sábado, 24 de marzo de 2007

Hoy empieza todo..............

La Rejina i la Sonia amb la que ha sigut fins ara la seva familia d'acollida, el director del orfanat Janendra, la seva dona i la seva filla. Adeu Nepal, hola Barcelona... Aquest es l'edifici del nou orfanat, sense acabar (el projecte final te 6 plantes) els nens ja hi viuen... pero els hi manquen moltes coses... necesiten un bon cop de ma... com molta altre gent en aquest pais tan pobre...

Visita a l'orfanat sense la Rejina. Fins fa una setmana, aquesta era la familia de la Rejina, amb l'oncle Janendra al mitg... tanta alegria com miseria. 500 familias nepalesas aportant un grapat d'arros cada vegada que cuinen i un cop al mes es recull per portar-lo al orfanat... una de les poques aportacions que tenen... sense mes comentaris.


Be, no tot son flors i violes, mmmh, per un cop us ensenyem l'altre cara de la moneda...
Rejina MONNNNSSSSSSSSSTEEEEEEEEEEERRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!! GGRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! EL YETI!!!!!!!!!!!!!!!!
entrenantse per servir copas per brindar amb tots vosaltres!!!
en un dels seus llargs monolegs (en nepales, es clar), no sabem si demanant ajut per sortir corrents, o despedintse dels seus colegues i familiars del Nepal...
Morta i rendida despres d'un dels atacs de plors i pataletas... la seva estabilitat emocinal es encara fragil...
Jugant al l'hotel amb un grup de nens adoptats a Italia... son un munt...
i un super salt als brasos del superbuba!!!
superevolcon amb la supermamu!!!!!!!!!!!!!
De moment, hem aconseguit no encendre la tele!!! de moment la fem servir per exposar el dibuixos de la Rejina...
Doncs si, es l"Everest...
Al peu de l'escala del primer vol de la Rejina, segons ella Kathmandu-Spen-Kathmandu
A l'habitacio amb les senyores de la neteja, son tant carinyoses que la Rejina ja las vol pujar a l'avio amb nosaltres...
Hoy empieza todo....................dia dificil.........la nostra heroina va saltant tanques pero no sense dificultats...a mida que anem familiaritzant.nos, coneixent.nos, sabem millor, tots plegats. de quin peu coixegem....la nostra heroina salta tanques, i pateix absencies, i ens posa a prova, i tensa la corda, tot el que pot, per poderla trencar......................la nostra heroina te un cor molt gran, un pesquis potent, i molt de caracter!!! en la seva capacitat de gestionar el que li esta passant, no accepta cap NO per resposta. avui hem comensat el dia trencant la corda, i plorant mooooolt....ufff, no se si us podeu imaginar el que es......tela...... Avui tambe hem anat a veure el nou orfenat, quan llegiu aixo ja haureu vist les fotos, no calen mes comentaris, parlen soles.....la regina no ha vingut, el director ha considerat mes oportu deixarla a casa seva, amb la seva filla, amb qui la regina esta molt encarinyada, com amb ell mateix i la seva dona. ella no ha hagut de patir la retrobada amb els companys. jo, entre la tristor que portava del principi de dia *plujos*, i la crua realitat davant els ulls, m'he quedat feta pols. precari, molt precari, molt molt molt precari. molt. darrera la precarietat hi ha un projecte ambicios, i molt generos, i des del nostre punt de vista occidental, ingenuament optimista, pero qui cony som nosaltres per jutjat res? veniu i veieu, esto es lo que hay, molta pobresa i quatre iluminats que fan el que poden per tapar forats.
el punt 0 (zero) ha tingut lloc de tornada de l'orfenat, en recollir la regina de casa el director, i tornarla a la realitat de mamu, buba, regina. aquesta vegada sense plors, pero amb resistencia a qualsevol mostra del que en altres moments ens feia sentirnos familia. mica en mica, deixar corda, a veure quan vol tornar....tot arribara (vull creure...!). qui havia dit que seria facil? pero qui sap en que consisteix tot aixo si no hi es ben be dins?
ganes boges de tonar a casa. ja se que ho he dit abans, pero ara ja son immenses. de comensar el punt 0 dins la nostra realita. (apart, la contaminacio de kathmandu ens ha deixat KO tecnic, tant el joan com jo absolutament congestionats, i perdent la veu).
ja, dema diumenge, l'altre dilluns, i al vespre....*spenchane!!!!!*. petons!

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Un món de contrastos....

Hi ha manera de que des de Spen poguem aportar la "nostra ració d'arros cada vegada que cuinem" ( o el que calgui) per els que han estat la familia de la Rejina fins ara?
petons

Anónimo dijo...

Ei, sonitxka, nuatres també comptem els dies, les hores, que falten. Ja falta menys! seguim de prop les vostres aventures, amb aquests alts tant alts i aquests baixos; riures i plors. i és que CASA és CASA! i ara ja deveu estar tots plegats farts d'estar a l'hotel, entre dues aigües...ptns, ptns,ptns

Anónimo dijo...

Cada dia que passa us anireu entenent més i a la que ella comenci a parlar el nostre idioma podrà intentar explicar les coses sense tants plors i pataletes, ja sé que no es fàcil veure aquella carona tant trista, però pensa que no serà per sempre.
Aquí estem un munt de gent esperant-la per fer-la riure molt, molts petons, i ànims que la tornada s'apropa per fí, aquí també estem comptant els dies que falten per veure'us, quinze, catorze, tretze, dotze, onze,....

Anónimo dijo...

Nosaltres estem enganxats a la vostra entrega de notícies per dia.
Opino,igual que la Claris, que quan us pogueu comunicar mitjançant una llengua comuna la cosa canviarà. Ànims, és dur però també és molt intens, una experiència innovidable que el temps posarà les coses al seu lloc. Petons, EPEREM LA VOSTRA ARRIBADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!